Avui convoco la primera edició dels premis caràcter Twitter.

Tot i que penso que amb el Twitter tothom fa (i ha de poder fer) el que vulgui, fa temps que em fan molta ràbia (ràbia amb tot el carinyu tuitaire) certes actituds que són twitterantipàtiques.

M’explico. Des de l’aparició de Twitter hem anat trobant molts savis i molts webs que intenten calcular algun tipus de coeficient que mesuri l’activitat tuitaire. Fa temps, per exemple, vaig parlar del servei trst.me, que proposava una espècie de pagerank per a Twitter per mesurar la popularitat dels tuitaires.

El bloc d’un tal Dan Zarella també és interessant. Proposa diversos mètodes matemàtics per a mesurar l’activitat de les xarxes socials.

Però el que jo vull “denunciar” és una mica més subjectiu que un número. Són certes actituds tuitaires que trobo profundament antipàtiques. Us en posaré un exemple.

En Cesc Fabregas és un candidat perfecte al meu premi al tuitaire més antipàtic i cregut. Si mireu el seu perfil, al senyor Fàbregas el segueixen més de 100.000 persones. En canvi ell només en segueix 23.

I això és legítim? Naturalment! Però ho considero molt cregut i antipàtic. És que el senyor Fàbregas no es queda tranquil amb això, si no que fa twitts de l’estil: “Despues de pasar los 100.000 seguidores, hare un sorteo y el ganador recibira mi camiseta firmada!”. Us ho podeu creure? Si no t’interessa per res el que han de dir els altres, coi!, no et posis al Twitter, que no serveix per això!

Doncs aquesta és la meva proposta. Quins són per vosaltres els tuitaires més antipàtics? I els més simpàtics?

Com a premi jo els regalo el semàfor que il·lustra aquest post i el cediré als guanyadors perquè el pengin al seu perfil. Així estarem avisats i podrem decidir si els seguim o no. Al guanyador del més simpàtic proposo regalar-li un #ff massiu i el guanyador del premi al més antipàtic un Unfollow massiu.

Un dubte, el semàfor carbassa com l’adjudicaríeu?

Qui s’hi apunta?

Cada vegada ens estem acostumant més a que ens escurcin les URL. La limitació a 140 caràcters del Twitter (al final del post adjunto l’explicació de Twitter de l’origen del número 140) ens ha obligat a tots a adaptar el nostre missatge però sobretot a buscar eines com l’escurçament de les URL per a aprofitar al màxim l’espai.

Però utilitzar un servei extern que ens escapci el nostre domini i el nostre permalink té un efecte col·lateral: perdem cercabilitat al twitter. I això què vol dir? Us en poso un exemple:

Si cerqueu oleguer al twitter, en cap cas no trobarà les piulades on jo promociono les entrades al meu bloc si he deixat que me les escurcin.

Solució? igual que hem implementat permalinks als nostres webs, ara estem obligats a implementar escurçadors d’URL. Fa poc ho hem fet per Escacc. Si  us fixeu en una entrada amb un permalink com Déu (ai perdó), com Google mana:

Una URL ben construïda i indexable per Google com aquesta: http://www.escacc.cat/ca/contingut/el-mundial-de-futbol-multiplica-les-pantalles-i-incorpora-el-3d-1025.html

Es converteix escurçada en: http://escacc.cat/c/1025

Ara totes les piulades d’Escacc, són cercables amb la paraula “escacc”. Per tant, no us deixeu escurçar i programeu els vostres escurçadors.

Why 140 characters?

We like to keep it short and sweet! It also just so happens that 140 characters is the perfect length for sending status updates via text message. The standard text message length in most places is 160 characters per message. We reserve 20 characters for people’s names, and the other 140 are all yours!

Ahir, després de rebre el suggeriment de la Clara i en Marc Roca, vaig decidir divorciar el meu Twitter del meu Facebook. Fa temps que ho veia a venir, fa temps que sabia que tocava fer-ho, que era inevitable, i per què no ho feia ? per mandra social. És molt fàcil alimentar el Facebook automàticament sense haver d’entrar-hi mai.

El divorci ha provocat algunes reaccions interessants:

- Els mestres del 2.0 em diuen que, millor, que tranquil, que ells ja fa temps que han fet el pas i que m’anirà millor.

- Els despistats del 2.0 em pregunten que perquè ho faig? i jo que responc la versió oficial, que el missatge i el públic és diferent, que no es pot bombardejar Facebook, etc.

- I, finalment, el mestre Ramon Gil em diu que el pas que em toca ara és fer el salt de veritat i esborrar el compte del Facebook… Buffff! I em passa un recull de gent que ja ho ha fet (http://2tu.us/23q4 i http://2tu.us/23q6).

I jo què penso? Que el que em fa por a mi és abandonar el Facebook del tot.  Un cop ja tens la xarxa d’amics feta, que ja has fet el ja clàssic sopar del Facebook on has retrobat aquella gent que no recordaves ni el nom… Què queda? Un grapat de peticions d’amistat de gent que no conec i que ara ja accepto monòtonament. Hi tornaré a entrar? Últimament només m’interessa xafardejar algunes fotos  i poca cosa més.

No vull desmerèixer el Facebook. És una aplicació brutal i entenc que hi hagi molta gent enganxada, i que encara sigui molt útil com a eina de màrqueting, però què voleu que us digui. Jo me n’he cansat. En canvi el Twitter em sorprèn cada dia: canvia, evoluciona, és útil, incentiva la imaginació, la creativitat, la comunicació.

Com deia la Sílvia Cobo, twitter ja no és cap tonteria. No sé si ja es pot qualificar de mitjà de comunicació i ha deixat de ser una xarxa social, però la sensació que tinc és que s’està fent gran i en canvi Facebook, s’ha quedat encallat a l’adolescència.

En el seu moment Google es fa fer famós el PageRank. Un índex de 0 a 10 que classificava (i classifica) els webs segons una fórmula supersecreta que va revolucionar el món dels cercadors. Avui he descobert trst.me, el mateix concepte però per a Twitter.

Trst.me mesura la reputació d’un usuari de twitter basant-se en un algorisme similar al del PageRank utilitzat per google però aplicat als followers. Segons aquest rànquing, no n’hi ha prou en tenir molts “followers” si no que el rànquing puja com més rànquing tenen els teus followers i baixa de forma similar en funció dels “followings”.

Doncs, vinga ara tots a trencar-nos les banyes a veure com aconseguim pujar el nostre índex.

Ahir vaig assistir a l’última sessió del 10 en comunicació que promou ESCACC. Com que la sala estava plena de periodistes, no seré jo que en faci una crònica del que es va parlar. El que volia comentar és la fantàstica retransmissió via Twitter de l’acte. Motivats per en Marc Roca,  molta gent va poder seguir l’acte sense ser-hi.

Molt bé, fantàstic, ahir es tractava d’això i algun dels ponents també hi va participar. Però quin és el límit? Quin efecte ha de fer donar una conferència i que tothom estigui pendent del mòbil i sembla que no t’escoltin? Realment es pot escoltar una conferència i retransmetra-la alhora? A mi em costa molt, i si a més he d’estar pendent de què escriuen els meus companys de butaca o localitzar-los físicament per què alguns només els conec virtualment, escotar ja és gairebé impossible. Si no ens deixen conduir i tuitejar per què podríem perdre l’atenció i tenir un accident, per què ho hauríem de fer mentre escoltem una conferència ?

A la mateixa hora, hi havia sessió al parlament i durant tota la tarda hi va haver una partida de tenis entre #parlament i #escacc (que va guanyar #parlament). Però els parlamentaris que seguien la sessió i tuitejaven alhora, estaven realment atents ?

Fa dies a ARGUS hi va haver la polèmica entre ens tuitaires de l’empresa sobre si és lícit tuitejar mentre tens una reunió. Per mi la pregunta és quin és el límit de tuitejar quan estàs en grup? Haurem d’afegir senyals de Twitter Prohibit a les sales de reunions? A mi em molesta que algú a una reunió estigui pendent del mòbil … però he de confessar que jo també ho faig.

La gent de CASA, University College London, han programat un “Tuitòmetre” i sembla que entre les capitals del món hi han afegit Barcelona.

El Tweet-o-Meter, mesura la quantitats de twits (en Tuits per minut o TPM) de diverses ciutats de tot el món. Els indicadors s’actualitzen cada segon oferint una visualització en directa dels TPM de cada lloc.

No he tingut massa temps de llegir què es diu pel món sobre el nou Google Buzz. Suposo que hi deu haver opinions per tots els gustos, els fans de Google superfavorables i la competència, criticant …. Tot just ahir vaig poder entrar-hi i lligar-lo amb el meu Twiter, Flickr,  ….

Avui, quan hi he tornat a entrar …  dues reflexions …

1- La clau és el punt d’accés

A mi em sembla que al final no es tractarà si la gent utilitza més Twitter, Facebook, Buzz, … per què al final està tot lligat, i qualsevol actualització a una punta, es propaga a totes les altres. Com ja he explicat, el primer que vaig fer va ser lligar el Buzz amb tota la resta … i  apa … a continuar “tuitejant”; per tant, la clau de volta de tot plegat és què utilitzarem tots com a punt d’accés, com a porta d’entrada que ens propagarà el que diem a tot arreu.

I evidentment tots utilitzarem com a punt d’accés el que tinguem més a l’abast en qualsevol moment. Aquí segur que l’Android hi tindrà un paper important, tots els seus usuaris utilitzaran Buzz per què estic segur que Google els ho farà molt fàcil. I també els fa guanyar molts punts el fet que tots els usuaris de Gmail s’ho trobaran per defecte, i els que encara no s’havien iniciat en el microbloging, ho faran a partir d’aquí.

Twitter té l’avantatge de ser el primer, el que més aplicacions té, el que Facebook, Buzz, … t’ofereixen per defecte per lligar-lo amb ells. I jo diria, que ara mateix és l’únic que a mi em permet fer una entrada i que es propagi als altres. És possible des de Buzz ? diria que no.

La nostra porta d’entrada a les cerques és indiscutiblement Google, però dubto que amb Buzz passi el mateix. Tot és molt més complex: d’una forma molt senzilla ho estem podent lligar tot amb tot, però us confesso que jo  no podria dir què tinc lligat amb què. M’he perdut en els laberints del 2.0, però tinc la impressió que de moment el més comú de tots és Twitter. Ja ho anirem veient.

2- Quina mandra haver de construïr de nou una xarxa de contactes/amics

El problema de Buzz és que tots hem de reconstruir la xarxa de contactes. Us podeu creure que només tinc 5 contactes al Buzz ? Increïble. Quina mandra començar a fer créixer la xarxa. El que veig és que ha estat prou intel·ligent per a crear-me els primers contactes i segur que anirà creixent quan tots els meus contactes de Gmail vagin entrant a Buzz … però ara he de tornar a fer la feina que ja he fet amb Twitter, Facebook i Linkedin ?

Arran de la proposta d’Òmnium Badalona d’un concurs literari a través de Facebook i Twitter, fa dies que penso que el Twitter pot ser una bona forma de jugar amb les paraules. A continuació llisto idees de jocs per al Twitter, alguns de collita pròpia i alguns recollits a la xarxa. En coneixeu més ?

Solitaris amb Twitter

1. Aprofitant la limitació de caràcters del twitter, començar a escriure un post intentant clavar els 140 a la primera i sense corregir cap vegada.
2. Durant un dia / durant una hora / durant un viatge de metro …  respondre tots els posts de la gent que segueixes.
3. Escriure un tweet amb totes les paraules capgiraes (començant pel final)

Jocs en grup amb Twitter

1. Història en cadena: Escriptura conjunta d’una història. Amb les normes o problemes següents: els participants s’han de seguir l’ún a l’altre. Els posts simultanis o molt espaiats trenquen el fil de la història. Segurament deu ser molt difícil seguir el fil de la història. Per a fer un post, s’ha de marcar amb un tag de l’estil: #historiaTuitera.
2. Commemorar esdeveniments: Durant un dia fer posts per a commemorar un esdeveniment històric.

Jocs organitzats amb Twitter

Els jocs següents ja estan fets amb algun tipus de programari que organitza el joc:

Twivia (@playtwivia)

Es tracta de respondre pregunte via Twitter. Twivia fa una pregunta, i la primera persona a respondre guanya punts. Quan algú encerta la pregunta, Twivia tuiteja la resposta i a més a més es poden sugerir preguntes.

Twitbrain (@twitbrain)

És un joc per a matemàtics i enginyers. Twitbraiin twuiteja problemes matemàtics, i el primer a respondre corectament guanya. Al web de Twitbrain hi ha una taula amb els resultats.

Tweetbomb (@tweetbomb)

Aquest no és ben bé un joc. Tweeetbomb proposa un usuari de twitter per a @respondre sense cap text. L’unic propòsit és ocnfondre l’usuari.

BeatMyTweet (@beatmytweet)

És  similar a TwitBrain i Twivia, però amb anagrames. Beatmytweet proposa una combinacó de lletres i cal buscar l’anagrama que hi dona sentit.

WhoseTweet (@whosetweet)

Serveix per a provar si coneixes bé els amics que segueixes amb el Twitter. WhowseTweet t’envia tweets fets per amics eus i et proposa associar-los amb un usuari.

Tweet140 (@tweet140)

Si segueixes Teeet140 mirarà si t’apropes molt als 140 caràcters. Com més t’hi acostes més punts guanyes. És un bon suport per un dels solitaris que proposo.

The New Rules Of Marketing & PR

Aquest matí he acabat de llegir el llibre d’n David Meerman Scott: The New Rules Of Marketing & PR. La tesi del llibre és que Internet i les xarxes socials, han transformat la forma que tenen les empreses de comunicar-se amb els seus clients. Convida a oblidar estratègies tradicionals d’anunciar-se i proposa unes noves normes de màrqueting i de comunicació corporativa. Concretament, anumera une regles que ell anomena com el títol del llibre: “The New Rules Of Marketing & PR”.

David Meerman Scott, proposa canviar la forma de dirigir-nos als clients: cal contactar-lo directament; i la forma de fer-ho és utilitzar les noves eines que ens ha portat Internet i la i últimament a web 2.0: Blocs, wikis, podcast, RSS, xarxes socials (Twitter, Facebook, …).

Fa una gran crítica al llenguatge marquetinià de les empreses i convida a escriure les notes de premsa i els textos que generen les empreses de forma més autèntica i oblidant el que ell anomena “goblledygook”: les paraules buides de significat que es repeteixen contínuament.