Fa uns dies vaig acabar de llegir: Don’t Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate d’en  George Lakoff. Me l’havia recomanat fa poc en Sergi Rovira quan se l’estava llegint i n’estava entusiasmat.

Com que també em vaig entusiasmar llegint-lo, vaig començar a comentar-lo amb gent que em semblava que també els podia interessar el tema. De seguida vaig tenir la sensació que ja anava tard. Els gurus de la política, ja se l’han llegit tots i fa temps que han superat el “fenòmen Lakoff”. Per exemple, en Toni Aira, en va parlar al seu bloc, i en el seu moment ja comentava que en Lackoff no era el primer de parlar en aquests termes. El mestre Saül, també ja criticava l’excés de veneració cap en Lakoff en un post de l’any 2007.

Sembla que el PSOE va contractar en Lakoff en un consell d’assessors internacionals que els va ajudar amb la campanya de les eleccions del 2007 i ara hi ha qui diu que l’estratègia d’aplicar les seves teories podrien ser la seva perdició (sobretot d’en ZP).

I què predica aquest famós Lakoff? Doncs ho resumia molt bé en Manuel Castells en un article a La Vanguàrdia. Segons el que he entès (espero correccions), aquest senyor es dedica a estudiar la lingüística cognitiva que sembla que és una part de la lingüística que la relaciona d’alguna manera amb la psicologia i pel que veig està relacionat amb la neurolingüística, o sigui que es dediquen a estudiar els mecanismes del cervell que possibiliten la comprensió o producció del llenguatge… ufffff!

Però pel que s’ha fet famós és per l’entusiasme que va despertar en certs ambients demòcrates (del partit demòcrata) i progressistes dels EUA; entusiasme que han exportat als presumptes progressistes del país veí (d’aquí ve el contacte amb en ZP). La seva teoria (o la de la lingüística cognitiva) diu que pensem en termes de marcs mentals (frames) i metàfores que estan en les sinapsis del nostre cervell. Quan la informació que rebem no es pot enquadrar en aquests marcs escrits al nostre cervell ens quedem amb els marcs i ignorem els fets.

Segons Lakoff, el partit republicà dels EUA porten molts anys treballant i abocant molts dòlars en fundacions que es dediquen a crear marcs mentals i metàfores que després els seus líders i mitjans de comunicació es dediquen a propagar. Però no tot ho deixa en una simple manipulació de les paraules, ell sosté que l’important són les idees que fan aflorar els valors lligats a la identitat de les persones.

El que m’ha interessat més del llibre no ha estat la possible translació de les metàfores en la lluita dreta/esquerra dels EUA al nostre país sinó començar a pensar en quins valors podem compartir com a país, en quines metàfores estem embarrancats i quines ens fan treballar. Per què la gent continua votant el PP al País Valencià quan s’ha demostrat que són corruptes? Per què destinem tants recursos en demostrar que tenim la raó en temes com d’immersió lingüística, l’espoli fiscal o la catalanitat de Colom quan la raó o els fets concrets no són els que operen en aquests casos? Per què hi ha tants catalans que encara estan convençuts que canviaran Espanya o que la federalitzaran? I el més important, sobre els valors que compartim com a país, és possible construir un discurs propi, un projecte de país lliure, i una societat millor?

Ens hi posem ?

Em sembla que ja està tot dit. Han posat les cartes sobre la taula. Poden embolcallar si volen una intencionalitat política amb excuses econòmiques, però com que no es poden ficar amb els meus hàbits de consum, he copiat de cronica.cat, la llista de cinemes als que no tornaré anar. I un d’ells em sap especialment greu per què és el que anava més sovint. Em sembla que el millor és que els doni la raó: els baixaran les vendes ; la meva entrada no la tindran.

Jo ja fa anys que no compro llet Pascual. No en tinc cap necessitat. L’oferta de llet, com la de sales de cinema, sortosament és tan gran que puc triar.