Sabrem aprofitar que LA FINESTRA és oberta?
Avui he quedat “acollonit” amb la presentació que ha dissenyat en Joan Carreras com a complement d’un document que val molt la pena llegir.
Mireu-vos primer la presentació, que segur que us agafen ganes de continuar llegint:
SÍ, SOMNIEM! I QUÈ?
Dissabte 10 de juliol, tots a la manifestació.
SOM UNA NACIÓ. TENIM EL DRET A DECIDIR!
[youtube]j3o4ckCrEnA[/youtube]
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
Com fer un bon newsletter ?
Divendres vam canviar els newsletters dels segells editorials del grup62. Aprofito aquest fet per complir amb un compromís que vaig adquirir fa temps al Twitter i que havia oblidat. Publicar un document de treball d’ARGUS on la Laia Cera, la nostra responsable de manteniment web, ha anat recollint la nostra experiència/documentació en la confecció de newsletters.
Fer un bon newsletter és complex.
- És difícil triar continguts: aconseguir que llegim un correu electrònic que té pinta de publicitat és complicat. Cal triar què hi posem per a cridar l’atenció dels lectors.
- És difícil programar-lo: Cada lector de correu tracta l’html de forma diferent. El que es pot fer amb l’Outlook, és incompatible amb el Thunderbird, i no parlem del Hotmail, Gmail, etc …
- És difícil enviar-lo: Cada vegada els filtres anti SPAM són millors i cal fer-ho molt bé perquè tothom rebi un newsletter i no sigui rebutjat pels servidors de correu electrònic.
- I sobretot és difícil testejar-lo: Degut a la gran varietat de programes/webs lectors de correus electrònics cal comprovar el resultat en tots ells, i fins i tot, després d’haver-ho mirat del dret i del revés, quan envies el correu definitiu acaba fallant en un o altre.
Us convido a llegir el document i a enviar-me tots els suggeriments que tingueu. Espero que us ajudi en els vostres butlletins i que m’ajudeu a millorar-lo per anar-ne aprenent.
No us deixeu escurçar
Cada vegada ens estem acostumant més a que ens escurcin les URL. La limitació a 140 caràcters del Twitter (al final del post adjunto l’explicació de Twitter de l’origen del número 140) ens ha obligat a tots a adaptar el nostre missatge però sobretot a buscar eines com l’escurçament de les URL per a aprofitar al màxim l’espai.
Però utilitzar un servei extern que ens escapci el nostre domini i el nostre permalink té un efecte col·lateral: perdem cercabilitat al twitter. I això què vol dir? Us en poso un exemple:
Si cerqueu oleguer al twitter, en cap cas no trobarà les piulades on jo promociono les entrades al meu bloc si he deixat que me les escurcin.
Solució? igual que hem implementat permalinks als nostres webs, ara estem obligats a implementar escurçadors d’URL. Fa poc ho hem fet per Escacc. Si us fixeu en una entrada amb un permalink com Déu (ai perdó), com Google mana:
Una URL ben construïda i indexable per Google com aquesta: http://www.escacc.cat/ca/contingut/el-mundial-de-futbol-multiplica-les-pantalles-i-incorpora-el-3d-1025.html
Es converteix escurçada en: http://escacc.cat/c/1025
Ara totes les piulades d’Escacc, són cercables amb la paraula “escacc”. Per tant, no us deixeu escurçar i programeu els vostres escurçadors.
We like to keep it short and sweet! It also just so happens that 140 characters is the perfect length for sending status updates via text message. The standard text message length in most places is 160 characters per message. We reserve 20 characters for people’s names, and the other 140 are all yours!
Llibre llegit: Don’t Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate
Fa uns dies vaig acabar de llegir: Don’t Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate d’en George Lakoff. Me l’havia recomanat fa poc en Sergi Rovira quan se l’estava llegint i n’estava entusiasmat.
Com que també em vaig entusiasmar llegint-lo, vaig començar a comentar-lo amb gent que em semblava que també els podia interessar el tema. De seguida vaig tenir la sensació que ja anava tard. Els gurus de la política, ja se l’han llegit tots i fa temps que han superat el “fenòmen Lakoff”. Per exemple, en Toni Aira, en va parlar al seu bloc, i en el seu moment ja comentava que en Lackoff no era el primer de parlar en aquests termes. El mestre Saül, també ja criticava l’excés de veneració cap en Lakoff en un post de l’any 2007.
Sembla que el PSOE va contractar en Lakoff en un consell d’assessors internacionals que els va ajudar amb la campanya de les eleccions del 2007 i ara hi ha qui diu que l’estratègia d’aplicar les seves teories podrien ser la seva perdició (sobretot d’en ZP).
I què predica aquest famós Lakoff? Doncs ho resumia molt bé en Manuel Castells en un article a La Vanguàrdia. Segons el que he entès (espero correccions), aquest senyor es dedica a estudiar la lingüística cognitiva que sembla que és una part de la lingüística que la relaciona d’alguna manera amb la psicologia i pel que veig està relacionat amb la neurolingüística, o sigui que es dediquen a estudiar els mecanismes del cervell que possibiliten la comprensió o producció del llenguatge… ufffff!
Però pel que s’ha fet famós és per l’entusiasme que va despertar en certs ambients demòcrates (del partit demòcrata) i progressistes dels EUA; entusiasme que han exportat als presumptes progressistes del país veí (d’aquí ve el contacte amb en ZP). La seva teoria (o la de la lingüística cognitiva) diu que pensem en termes de marcs mentals (frames) i metàfores que estan en les sinapsis del nostre cervell. Quan la informació que rebem no es pot enquadrar en aquests marcs escrits al nostre cervell ens quedem amb els marcs i ignorem els fets.
Segons Lakoff, el partit republicà dels EUA porten molts anys treballant i abocant molts dòlars en fundacions que es dediquen a crear marcs mentals i metàfores que després els seus líders i mitjans de comunicació es dediquen a propagar. Però no tot ho deixa en una simple manipulació de les paraules, ell sosté que l’important són les idees que fan aflorar els valors lligats a la identitat de les persones.
El que m’ha interessat més del llibre no ha estat la possible translació de les metàfores en la lluita dreta/esquerra dels EUA al nostre país sinó començar a pensar en quins valors podem compartir com a país, en quines metàfores estem embarrancats i quines ens fan treballar. Per què la gent continua votant el PP al País Valencià quan s’ha demostrat que són corruptes? Per què destinem tants recursos en demostrar que tenim la raó en temes com d’immersió lingüística, l’espoli fiscal o la catalanitat de Colom quan la raó o els fets concrets no són els que operen en aquests casos? Per què hi ha tants catalans que encara estan convençuts que canviaran Espanya o que la federalitzaran? I el més important, sobre els valors que compartim com a país, és possible construir un discurs propi, un projecte de país lliure, i una societat millor?
Ens hi posem ?
