La tria del QR sobre altres altrenatives com com podrien ser: Data matrix, Aztec Code o un micro QR, és senzilla. Sembla que el primer és el més estès i l’únic que reconeixen la majoria de telèfons.

Vaig començar una recerca i he arribat a algunes conclusions que comparteixo ara mateix. Les preguntes a respondre són les següents: en quin format quina informació hi hem de posar, i quina és la mida mínima del codi per tal que els telèfons el puguin llegir sense problema.

Tipus de codificació

La informació que podem posar en un codi QR és molt diversa.  Segons el tipus d’informació, el mòbil executarà una funció o una altra:

- URL: el mòbil vistarà una pàgina web.
- Afegir una URL com a adreça d’interès o preferida del navegador.
- Podem fer una trucada, enviar un SMS, un correu electrònic o una piulada al Twitter.
- Crear una entrada a l’agenda de telèfons de tipus vCard o meCard.
- Crear una cita a al calendari
- Un enllaç a un mapa de Google Maps o Bing Maps o unes coordenades
- Una descàrrega d’una aplicació de l’iTunes o de l’Android Market
- Un “Check In” al Foursquare
- La visualització d’un vídeo
- Iniciar un xat amb el  Blackberry Messenger
- Connectar-ses a una xarxa WIFI amb un mòbil Android
- O simplement llegir un text

La opció més flexible que inicialment se’m va acudir va ser, crear un fitxer amb tota la informació d’una vCard amb format (text/x-vcard o extensió .vcr) i col·locar-la al servidor web. El codi QR només ha de contenir la URL d’aquest fitxer. Els avantatges d’aquest sistema serien que en qualsevol moment podria modificar les dades i que una URL en un codi QR ocupa molt poc espai i el fa molt llegible. El problema és que la primera aplicació que vaig trobar, va llegir la URL però no reconeixia que es tractava d’una entrada a l’agenda de contactes.

La segona opció tenia bona pinta: utilitzar l’aplicació pingtags. Aquest web (en teoria) permet lligar un codi QR amb el perfil del linkedin. També permet fer un seguiment dels llocs on algú ha escanejat el teu codi i visualitzar-los sobre un mapa.  El problema és que no vaig aconseguir donar-me d’alta de l’aplicació … sembla que no acaba de funcionar.

Descartat posar una URL, semblava que l’única opció possible és tirar cap a vCard o meCard. Els dos son formats de llibreta d’adreces i la diferència és que la vCard desa molta més informació i ocupa molt més espai. Sembla que la meCard ha estat pensada per la gran NTT Docomo precisament per a codis QR i que la majoria d’aplicacions ho integren. Amb la meCard no hi pots posar el nom de l’empresa, el càrrec, o altra informació extra, però la necessària: nom, cognoms, correu electrònic i telèfon mòbil, hi cap perfectament.

Com generem el codi QR?

Al web hi ha milers d’aplicacions on-line que permeten generar codis QR de tots els tipus haguts i per haver. Jo finalment em vaig decantar per una feta per un tal Kerem Erkan  que permet desar els codis amb formats vectorials com EPS o SVG i per tant no tenir problemes de dimensionar-lo posteriorment. Us recomano també generar les imatges amb el fons transparent; això permetrà incoroporar-les perfectament a les targes de visita.

Mida de la impressió del codi QR

I un cop tenim el codi generat, amb quina mida l’imprimim?

La mida mínima de la impressió per tal que qualsevol lector el pugui llegir, depèn de molts factors: la resolució de la càmera del mòbil, la densitat de píxels del codi QR, la distància a la que col·loquem el telèfon …

En un article de la gent de QRStuff, expliquen molt bé la fórmula per a calcular la mida òptima no només per a targes de visita si no per qualsevol tipus d’impressió. Jo he arribat a la conclusió que l’ideal seria imprimir-ho amb una amplada de 30×30 mil·límetres. Tot i queeeeeeee … jo ho he provat amb impressions més petites i funciona correctament.

Conclusió:

- Utilitzeu el format meCard
- Imprimiu el codi amb una mida de 20×20 mil·límetres com a mínim

I si us ha agradat aquest post, llegiu amb el vostre telèfon aquest codi QR.

Jo que agafo el mòbil i cerco i cerco la pel·lícula: “Marlene Dietrich” li dic. L’home s’emociona: “Oh! és cert! Moltes gràccies”, em diu i tot seguit em pregunta. I com ho ha sabut tan ràpid? “Ho he buscat a Internet”,  responc. “I tot Internet cap aquí dins? Fa molt que s’ha inventat això?”. Aquí si que ja no he sabut què respondre: “bé, si, eh, hummmm”.

L’home es justifica: “És que sóc una mica  gran sap? Tinc 97 anys i tinc escrits de l’any 2003 que ja deia que començava a perdre la memòria ….”

En aquests moment ja tenim l’atenció de mig vagó.

“Resulta que a casa treballa una sudamericana que es diu Marlen i a mi em sonava alguna cosa de El expreso de Shanhai …ai que he de baixar a El Clot, que no em passi”.

Jo li dic que li falten dues parades i aleshores dispara: “Vostè és cristià?” … “no” … “però creu en Déu?” ….”no” … “ALESHORES DEU CREURE EN EL DIABLE …. em permet que li faci un regal?”.

Aleshores posa la ma a la cartera i treu un còmic titulat: “¿A dónde se fueron?” amb una petita historieta sobre el diable  … propaganda del llibre “El Próximo Paso” d’un tal Jack T. Chick.

L’home baixa del metro, com havia dit, a El Clot.

Però … quina és la solució tecnològica dels despistats? Una aplicació que protegeix el mòbil i et permet fer algunes accions abans de donar-lo per perdut:

- Activació remota del GPS i localització sobre el Google Maps
- Activació a distància d’una potent sirena
- Rebre una notificació en cas de canvi de la tarja SIM del mòbil.
- Fer una foto amb la càmera del mòbil i visualitzar-la
- Enregistrar el so ambient del mòbil

I si no el podem recuperar ens ofereixen diverses alternatives:

-  Bloquejar completament la pantalla
- Fer una còpia de les dades i esborrar completament el telèfon

Després d’una breu recerca, jo m’he instal·lat el MobiUcare per Android, però estic segur que hi ha infinitat d’alternatives pels altres sistemes operatius mòbil.Suposo que a molts no us he descobert res de nou, però jo no sé per què no ho havia fet abans.

Busco a la informació legal del web de WhatsApp i llegeixo:

In order to access and use the features of the Service, you acknowledge and agree that you will have to provide WhatsApp with your phone number, as well as the phone numbers of third parties whom you wish to use the Service with.

Com que jo prèviament no puc saber qui més té instal·lat això, és evident que ara tenen tota la meva agenda. I els anirà enviant periòdicament les meves actualitzacions. Per això és gratuïta? Ells diuen això:

We do not use your phone number or email address or other personally identifiable information to send commercial or marketing messages without your consent or except as part of a specific program or feature for which you will have the ability to opt-in or opt-out.

I suposo que ens els hem de creure.

Google té la meva agenda. Linked In té la meva agenda per què la vaig connectar amb la de Google. Ara WhatsApp també la té. Què vol dir tot això? Què implica?

Vaig començar per curiositat, com una eina més on m’havia de donar d’alta, seguint la curiositat que m’havia despertat el mestre @oriolllado.

I 3 anys després què tenim? Doncs tenim 1588 piulades, 711 seguidors, segueixo 760 persones i surto a 33 llistes.

També he creat un parell de llistes: el dels piuladors d’ARGUS i dels twitelles,els tuitaires que m’agrada repassar periòdicament.

I resulta que vaig començar jugant amb el Twitter i ara és un mitjà de comunicació, és un regulador de la societat i una xarxa que quan hi vaig entrar no arribava al milió d’usuaris i ara en som 190.000.000 i es generen més de 60 milions de piulades al dia.

Doncs per molts anys JO al Twitter .. gràcies, gràcies.

Podríem visualitzar el disseny web com diverses rodes concèntriques de millora contínua que poden incloure conceptes com l’optimització per als cercadors, entre d’altres. És interessant observar el cas de la roda de l’analítica web (en blau a la imatge). En primer lloc cal que fixem uns objectius, que han de ser mesurables amb les dades que ens pot aportar la nostra eina de gestió. De les dades en podem extreure informes que podem analitzar per saber si hem complert els objectius marcats. L’anàlisi ens aportarà unes propostes de millora del disseny.

En aquest article parlaré dels dos pilars en què es sustenta l’analítica web: l’obtenció de dades fiables i l’anàlisi.

Obtenció de dades

Hi ha dues formes bàsiques d’obtenció de dades: l’anàlisi dels fitxers de registre dels servidors i l’etiquetatge de pàgines utilitzant diverses tècniques de programació. Qualsevol de les dues és correcta i ens aportaran bona informació que cal saber interpretar perquè no sempre és coincident.

La primera obté les dades d’un registre que tenen tots els servidors web i que desen en el moment en què es fa la petició d’una pàgina. Aquest sistema té l’avantatge que aquestes dades sempre estan disponibles, es comptabilitza tot i no s’alenteix la generació de pàgines; però té problemes importats: és molt difícil saber si una entrada en aquest registre és una visita o no, i els sistemes de “cache” de pàgines ens poden emmascarar resultats.

Els problemes que dóna aquest primer sistema d’obtenció de dades van motivar l’aparició del segon, basat en la introducció de codi (al final de les pàgines) que utilitza diversos mètodes per connectar-se a un registre i comptabilitzar-ne la visita. Des del punt de vista de la comptabilització de visites és molt més fiable, malgrat que és un sistema molt més intrusiu ja que emmagatzema informació al nostre ordinador, alenteix la càrrega d’una pàgina o pot no comptabilitzar una visita si la pàgina no es visualitza completament.

Segurament la millor opció és utilitzar els dos sistemes i extreure’n la informació més útil en cada cas. Per aquest motiu hem d’escollir bé quina eina o quina combinació d’eines ens ajudarà a fer-ho tant si utilitzen un sistema o l’altre o bé tots dos.

Anàlisi de dades

Al mercat hi ha moltes eines disponibles, totes vàlides i útils. Segons els objectius i la dimensió del projecte, podem triar la que més ens convingui.

N’hi ha de lliures, com els clàssics analog, awstats o webalizer, que analitzen de forma força eficient els fitxers de registre dels nostres servidors, i n’hi ha de famosos, com Google Analytics, que tenen la seva alternativa lliure en Piwik o Open Web Analytics. Els podem instal·lar al nostre servidor o podem utilitzar eines que estan hostatjades en servidors remots com Omniture. De les eines de pagament n’hi ha de molts preus però una de les més completes és Google Urchin, que utilitza el millor dels dos sistemes d’obtenció de dades, però el cost de la llicència pot arribar als 9.000$.

Una nova disciplina / professió

Evidentment no n’hi ha prou en obtenir les dades i tenir un bon software per analitzar-les. Cal saber interpretar-les i treure’n les conclusions per  millorar i treure més rendiment dels nostres projectes. Per això, cada vegada més faran falta experts que ens ajudin a analitzar les dades, definir objectius i treure’n conclusions. Caldrà incorporar als nostres projectes responsables d’analítica web i al costat del nostre recentment incorporat community manager, s’hi asseurà el web analytics engineer.

Per a aprofundir en aquests temes, serà molt interessant la sessió del proper 30 de març del 10 en comunicació amb en Pere Rovira i l’Adrián Segovia.

Un disc que ha rebut unes crítiques excel·lents d’en Karles Torra a La Vanuardia o d’en Pere Pons a l’Avui.

Finalment “Te Time” ha estat nominat a millor disc de l’any en els premis Jaç de la revista Enderrock: VOTEU-LO  (“Millor disc nacional”).

Avui convoco la primera edició dels premis caràcter Twitter.

Tot i que penso que amb el Twitter tothom fa (i ha de poder fer) el que vulgui, fa temps que em fan molta ràbia (ràbia amb tot el carinyu tuitaire) certes actituds que són twitterantipàtiques.

M’explico. Des de l’aparició de Twitter hem anat trobant molts savis i molts webs que intenten calcular algun tipus de coeficient que mesuri l’activitat tuitaire. Fa temps, per exemple, vaig parlar del servei trst.me, que proposava una espècie de pagerank per a Twitter per mesurar la popularitat dels tuitaires.

El bloc d’un tal Dan Zarella també és interessant. Proposa diversos mètodes matemàtics per a mesurar l’activitat de les xarxes socials.

Però el que jo vull “denunciar” és una mica més subjectiu que un número. Són certes actituds tuitaires que trobo profundament antipàtiques. Us en posaré un exemple.

En Cesc Fabregas és un candidat perfecte al meu premi al tuitaire més antipàtic i cregut. Si mireu el seu perfil, al senyor Fàbregas el segueixen més de 100.000 persones. En canvi ell només en segueix 23.

I això és legítim? Naturalment! Però ho considero molt cregut i antipàtic. És que el senyor Fàbregas no es queda tranquil amb això, si no que fa twitts de l’estil: “Despues de pasar los 100.000 seguidores, hare un sorteo y el ganador recibira mi camiseta firmada!”. Us ho podeu creure? Si no t’interessa per res el que han de dir els altres, coi!, no et posis al Twitter, que no serveix per això!

Doncs aquesta és la meva proposta. Quins són per vosaltres els tuitaires més antipàtics? I els més simpàtics?

Com a premi jo els regalo el semàfor que il·lustra aquest post i el cediré als guanyadors perquè el pengin al seu perfil. Així estarem avisats i podrem decidir si els seguim o no. Al guanyador del més simpàtic proposo regalar-li un #ff massiu i el guanyador del premi al més antipàtic un Unfollow massiu.

Un dubte, el semàfor carbassa com l’adjudicaríeu?

Qui s’hi apunta?

M’explico: com segurament sabeu (i si  no ara ho explico), l’RSS és un format d’intercanvi que permet compartir els continguts dels webs. Una eina molt útil i fonamental en el món 2.0 però que mal utilitzada no serveix per res.

Us en poso un exemple: jo m’informo bàsicament utilitzant el Google Reader. Estic subscrit a molts RSS i, o bé directament des del navegador o des d’una aplicació del mòbil com el gReader, llegeixo els continguts dels webs. El que passa és que molts webs tenen els RSS mal programats i, per un excés de zel o per desconeixement, només publiquen un petit resum de les notícies. Quan passa això, només pots acabar de llegir el contingut si accedeixes al web. Sovint si la notícia m’interessa ho faig, però la majoria de les vegades passo i només em quedo amb el titular.

M’imagino que darrera de la decisió de publicar només un petit resum hi ha la intenció d’atreure més visites al web, i potser fa un temps tenia sentit, però cada vegada més ens hem d’acostumar que el lloc on ens llegiran menys els nostres continguts serà al nostre web i que serem llegits des de múltiples dispositius, agregadors, sindicadors, escurçadors, publicadors o compartidors. I si no oferim tot el contingut, els lectors buscaran algú altre que els l’ofereixi.

Fent un repàs ràpid dels RSS d’alguns dels digitals en català, podem veure qui ho fa bé i qui no:

Doncs la meva conclusió és que l’únic digital que es pot llegir íntegrament amb RSS és Vilaweb. Els altres com a molt ens ofereixen l’entradeta o les dues primeres frases. De tota manera, Vilaweb tampoc s’escapa de la meva crítica (;-)). No hi ha forma d’accedir amb RSS a l’editorial d’en Vicent Partal.

#fotoscel

Originally uploaded by Oleguer Serra

Tot comença a fer olor de vacances. Els ritmes s’alenteixen per la calor. I la Trina Milan ens proposa que mirem al Cel. Aquesta foto n’és la meva contribució. Una foto feta ahir a la tarda a Badalona.

Aquí podeu anar seguint totes les fotos del cel.