Ahir, després de rebre el suggeriment de la Clara i en Marc Roca, vaig decidir divorciar el meu Twitter del meu Facebook. Fa temps que ho veia a venir, fa temps que sabia que tocava fer-ho, que era inevitable, i per què no ho feia ? per mandra social. És molt fàcil alimentar el Facebook automàticament sense haver d’entrar-hi mai.

El divorci ha provocat algunes reaccions interessants:

- Els mestres del 2.0 em diuen que, millor, que tranquil, que ells ja fa temps que han fet el pas i que m’anirà millor.

- Els despistats del 2.0 em pregunten que perquè ho faig? i jo que responc la versió oficial, que el missatge i el públic és diferent, que no es pot bombardejar Facebook, etc.

- I, finalment, el mestre Ramon Gil em diu que el pas que em toca ara és fer el salt de veritat i esborrar el compte del Facebook… Buffff! I em passa un recull de gent que ja ho ha fet (http://2tu.us/23q4 i http://2tu.us/23q6).

I jo què penso? Que el que em fa por a mi és abandonar el Facebook del tot.  Un cop ja tens la xarxa d’amics feta, que ja has fet el ja clàssic sopar del Facebook on has retrobat aquella gent que no recordaves ni el nom… Què queda? Un grapat de peticions d’amistat de gent que no conec i que ara ja accepto monòtonament. Hi tornaré a entrar? Últimament només m’interessa xafardejar algunes fotos  i poca cosa més.

No vull desmerèixer el Facebook. És una aplicació brutal i entenc que hi hagi molta gent enganxada, i que encara sigui molt útil com a eina de màrqueting, però què voleu que us digui. Jo me n’he cansat. En canvi el Twitter em sorprèn cada dia: canvia, evoluciona, és útil, incentiva la imaginació, la creativitat, la comunicació.

Com deia la Sílvia Cobo, twitter ja no és cap tonteria. No sé si ja es pot qualificar de mitjà de comunicació i ha deixat de ser una xarxa social, però la sensació que tinc és que s’està fent gran i en canvi Facebook, s’ha quedat encallat a l’adolescència.

Últimament al bloc oficial de google, estan parlant molt de la millora del codi dels webs per a ajudar a la indexació de continguts. Han implementat els “rich snippets” que permeten que el robot de Google detecti certs continguts, els indexi i els mostri de forma diferent. Per exemple, si declarem correctament una recepta de cuina, podem fer que Google els mostri en els resultats de la cerca de forma diferenciada:

De la mateixa forma, han desenvolupat “snippets” per:

- Perfils personals

- Valoracions de continguts

- Vídeos

- Esdeveniments

- Receptes

També ha publicat una eina de test per a comprovar que ho estem fent bé.

Com sempre Google ens posa molta feina al davant, però també cada vegada l’experiència de cerca és millor.

Aquest matí teníem una reunió amb l’Àlex Gutíerrez i en Marc Roca per a parlar del futur del web d’ESCACC. Preparant la reunió he repescat un document que havíem escrit amb un recull de bones pràctiques SEO. Tot i que el vam acabar fa poc més de dos anys, continua sent essencialment vàlid, però m’he adonat que en dos anys tot és molt més complex.

En dos anys, els eixos bàsics que proposàvem continuen sent vigents i podríem dir que s’han consolidat i han passat a formar part de l’estructura bàsica d’un projecte web. Tots els punts esteven desgranats, però per no fer-me pesat aquest n’és un resum:

1. Ús dels dominis principals i secundaris

2. Arquitectura de la informació i usabilitat

3. Ús de les URLs i noms de fitxers

4. Sitemaps

5. Accessibilitat i estàndards web

6. Ús de cookies, RSS, robots.txt, …

7. Personalització de continguts, text, títols, descripcions, paraules clau, imatges, …

8. Estratègia de continguts

9. Enllaços entrants i sortints

De tota manera, avui he vist que cal posar al dia i ampliar el document. Sense haver tingut temps de reflexionar-hi massa, alguns punts que hi hem d’afegir:

1. Període d’actualització de continguts

2. Continguts en temps real provinents de les xarxes socials

3. Temps de càrrega de la pàgina

4. Eina bàsica: Google Webmaster Tools

5. ….???¿¿??

Des d’ARGUS continuem creient en el posicionament natural dels webs i així és com fem els nostres projectes: incorporant aquestes bones pràctiques en el procés d’anàlisi i desenvolupament. D’aquesta forma hem aconseguit sempre bons resultats.

Busco al Google i trobo 259.000 pàgines que parlen de la Responsabilitat Social Corporativa. Tothom se n’omple la boca, fa anys que en parlen les grans empreses, en parlen les escoles de negocis: “business to business, one to one, growing together”… diuen.

Llegeixo al web d’una gran empresa que anomenaré XXXX:

I resulta que aquesta gran empresa que no anomeno ha deixat durant una setmana milers de persones sense llum. Suposo que els recursos els ha utilitzat de forma eficient per la butxaca dels seus accionistes, i potser si que han creat riquesa, però em sembla que ha estat riquesa negativa per als afectats.

També es parla molt de “valors” i ben sovint s’acaben confonent amb els de la “Comision Nacional del Mercado de Valores“. I una bona pila de plans estratègics tenen “missions” que no se sap com s’han anat quedant pel camí.  Al final de tot plegat només en queda el creixement pel creixement i el preu que costi no té massa importància. No ho dic només pel cas flagrant de XXXXX, sinó per altres decepcions recents que em fan pensar que moltes grans empreses (o petites i mitjanes amb vocació de ser grans) han entrat a l’era de la irresponsabilitat social corporativa i que no han entès que ara això ja no va així.

Digue’m ingenu, però penso que no tot s’hi val. Els valors i la responsabilitat de les empreses no poden dependre de si estem en crisi o no. Per mi és clar que ha arribat el moment del treball real en xarxa. Treball en xarxa dins i fora de les organitzacions. I el treball en xarxa ens obliga a ser responsables, amb nosaltres i amb els altres. Internet ens ha demostrat que és difícil enganyar i que ens enganyin, ens ha demostrat que al final es veu el llautó.

I si el futur és a les xarxes socials, té sentit que les empreses no treballin en xarxa?

Ahir vaig assistir a l’última sessió del 10 en comunicació que promou ESCACC. Com que la sala estava plena de periodistes, no seré jo que en faci una crònica del que es va parlar. El que volia comentar és la fantàstica retransmissió via Twitter de l’acte. Motivats per en Marc Roca,  molta gent va poder seguir l’acte sense ser-hi.

Molt bé, fantàstic, ahir es tractava d’això i algun dels ponents també hi va participar. Però quin és el límit? Quin efecte ha de fer donar una conferència i que tothom estigui pendent del mòbil i sembla que no t’escoltin? Realment es pot escoltar una conferència i retransmetra-la alhora? A mi em costa molt, i si a més he d’estar pendent de què escriuen els meus companys de butaca o localitzar-los físicament per què alguns només els conec virtualment, escotar ja és gairebé impossible. Si no ens deixen conduir i tuitejar per què podríem perdre l’atenció i tenir un accident, per què ho hauríem de fer mentre escoltem una conferència ?

A la mateixa hora, hi havia sessió al parlament i durant tota la tarda hi va haver una partida de tenis entre #parlament i #escacc (que va guanyar #parlament). Però els parlamentaris que seguien la sessió i tuitejaven alhora, estaven realment atents ?

Fa dies a ARGUS hi va haver la polèmica entre ens tuitaires de l’empresa sobre si és lícit tuitejar mentre tens una reunió. Per mi la pregunta és quin és el límit de tuitejar quan estàs en grup? Haurem d’afegir senyals de Twitter Prohibit a les sales de reunions? A mi em molesta que algú a una reunió estigui pendent del mòbil … però he de confessar que jo també ho faig.